L’origen de la punta és incert, però sí que sabem que el punt a l’agulla deriva del brodat, i la punta al coixí del teixit. L’agulla de cosir és antiquíssima, hi ha qui diu que Eva, ja es brodava els vestits.
Una de les dificultats per a determinar l’origen de la punta, és que aquest nom no apareix fins el segle quinzè que és quan la moda imposa el final de la punta dentat. D’aquí, puntes que són les ondes amb punta dentelle en francès.
En els primers temps, la punta i el brodat es confonen i trobem la paraula passamà, que vol dir franja al voltant d’una tela, vestit. També vol dir fils entrellaçats. D’aquests passamans, sembla que n’hi havia de brodats, de punta i de passamaneria. Aquesta paraula passamà, segons Carme Borja de Caro, pot demostrar l’origen de la punta a casa nostra, perquè ha estat traduïda literalment a tots els centres de puntaires d’Europa.
A l’Antic Testament, hom troba ja algun passatge relatiu al brodat. Son unes cortines fines ornades de dibuixos fets amb agulla, amb colors blau, porpra, escarlata i que executen querubins d’un treball exquisit.
Isaïes parla dels rets de les dames. El Llibre dels Reis esmenta uns entrellaçats en forma de malla, pertanyents al temple de Salomó. En fi hi ha el retrat de la dona, que posa les mans entre els boixets.
Entre els grecs, els treballs d’agulla eren considerats com un gran honor i Atena, deessa de la saviesa, volia posar aquest art sota la seva protecció i ja és sabut el cruel càstig que infligí a Aracne, convertint-la en aranya, perquè pretenia igualar la deessa, en la seva ocupació favorita. Referent a aquesta llegenda, el 1651 el poeta belga, Jaume Van Eych parla en uns versos en llatí de la punta i diu: “Entre les arts n’hi ha una que sobrepassa totes les altres. Es aquella d’enllaçar els fils per l’estrany poder de la mà i de formar unes malles o fons, que l’industriosa aranya no pogué igualar i que Atena hauria de confessar no haver-ho conegut mai”.
Homer i altres escriptors antics ens parlen sovint, dels vels i de còfies de teixits de fil d’or.
Entre els egipcis, els vestits de cerimònia de les pintures funeràries, semblen fets de malles de cadeneta amb fil d’or i de plata i a l’època de les últimes dinasties, entrecreuaven fils per a formar ornaments, els qual fils eren enrotllats amb bobines, ossos o ploms, precursors dels nostres boixets.
A molts museus, es conserven túniques egípcies, formades per fils mats i sostenint canonets de vidre, de color blau verdós. Al Museu de teixits de Lió, hi ha uns exemplars procedents d’excavacions fetes a Menfis als quals hom assigna la data de dos mil anys abans de Jesucrist. Són uns trenats de malles, iguals, d’hexàgons allargats, i de malles formant ziga-zaga i formant sanefa. També a la cova dels rat-penats d’Albuñol (Granada) han estat trobats trenats d’espart de l’època neolítica que ens mostren com teixien a la península ibèrica, fa uns quants milers d’anys.
En una pedra tallada que es conserva al Museu Britànic, podem apreciar els brodats i randes que ornamenten el vestit d’un dels reis de Babilònia, que regnà uns mil cents anys abans de Jesucrist. Sembla que, en l’art de la punta, els hebreus tingueren per mestres els egipcis.
L’autor de “Lletres d’Itàlia”, escrites el 1770, per la Sra. Miller, menciona, entre les antiguitats de Portici (població de la província de Nàpols) una elegant estàtua de Diana en marbre, vestida a la moda de les dames romanes, el vestit de la qual, està vorejat per una punta semblant a un punt modern, de l’amplada d’un dit i mig. Pobles menys civilitzats que els esmentats no ignoraven aquesta indùstria, com ho prova el fet que dins de túmuls escandinaus, foren trobades agulles de cosir, d’or i d’altres instruments de treball.
La més bella mostra que existeix de l’Opus Anglicanum, és la capa i el manípul de Sant Cuthbert; doncs bé, un costat del manípul està guarnit amb punta d’or, probablement treballada damunt pergamí. (Aquest sant fou exhumat al segle XII).
Monsieur Lafebure, director que fou del Museu de teixits de Lió, quan aquest museu adquirí a l’any 1908 la col·lecció de puntes del Sr. Pascó, i després d’haver-les estudiades, digué que Catalunya podia disputar-se el bressol de la punta amb Itàlia i Bèlgica. Gràcies a aquesta adquisició, França té una de les bones col·leccions de puntes d’Europa, on hi ha una bona quantitat de punts de Catalunya. La tradició diu que la Barcelona del segle VIII dominada pels àrabs, en els harems, ja feien unes puntes amb or i seda, anomenades moresques i que se’n produïen en quantitat, però històricament, no sabem cap document que en parli.