Sí Barcelona té en l’actualitat una escola de puntaires és perquè ha existit una certa tradició en aquest camp.
Històricament Barcelona ha estat, junt amb altres nuclis, un centre important de producció, i ha participat d’una llegenda i d’una història comunes a tots els punts de Catalunya on s’ha desenvolupat l’art de la punta.
L’origen de les puntes, tant al nostre país com arreu, resta una mica desconegut a causa precisament del caràcter familiar o conventual que se li atribueix a aquesta activitat.
Observem la definició que Ángeles González Mena dóna de punta: “Punta és tota estructura d’una sola o unes quantes enfilades que s’uneixen entre elles mateixes per combinacions variades formant dibuixos i fons en una unitat harmònica decorativa i regida per una cadència o llei interna”.
Sota aquest punt de vista s’hauran de considerar com a puntes les precursores de les que anomenen a l’agulla i al coixí i que tradicionalment es consideren originàries del segle XV o XVI. Retrocedint en el temps podem trobar tipus d’entramats autèntics antecessors de les puntes.
Són bastants els autors que han considerat els assiris com els precursors de les puntes a l’agulla, i els egipcis, dels quals coneixem la seva avançada indústria tèxtil, com els pares de les puntes al coixí amb boixets. Altres estudiosos afirmen que foren els grecs qui van inventar les puntes i les van estendre per la Mediterrània, i que foren difoses per perses i àrabs en les seves conquestes. El cert és que l’arqueologia confirma l’existència de treballs realitzats entrecreuant i enllaçant cordes i fils de diferents materials un per sobre l’altre, el que s’anomena passamaneria. Documents escrits també permeten mantenir aquestes teories d’una manera bastant aproximada; cites bíbliques, pintures i escultures parlen d’uns tipus de teixits i vestits que fan pensar en retícules de fils treballats més o menys artísticament.
Però, en realitat, són quatre els països europeus que es disputen l’origen de les puntes tal com avui les coneixem: Itàlia, França, Espanya i Flandes, i no podem oblidar que en tots ells la tradició popular situa l’inici de les randes en alguna història o llegenda que atribueix la seva creació a les fades, a la Mare de Déu o a algun fet mistèrico-religiós.
Normalment, la fabula o narració presenta una clara tendència a remarcar la feminitat de la tasca de la puntaire, i sobretot el fet que la dona pugui treballar i guanyar un sou mantenint-se dins del nucli familiar, idea que ha estat enlairada i preservada per la moral conservadora.
La llegenda catalana entra plenament dins d’aquesta estructura: el personatge principal és una noia molt pobra que, tenint la mare malalta, no la pot abandonar. Amb l’angoixa d’aquesta situació que no li permet sortir a guanyar-se la vida, la noia invoca la Mare de Déu, que se li apareix posant-li un coixí amb boixets sobre els genolls i ensenyant-li l’art de la punta. Després d’això la Verge desapareix i la noia pot romandre a casa i treballar sense abandonar la mare.
Estudiant la bibliografia existent es manifesta un cert partidisme per part dels historiadors dels diferents països, en la seva lluita per atribuir-se l’origen de les puntes. Bury Pallisser afirma que Espanya ensenyà a Flandes la tècnica de la punta a l’agulla, i aprengué d’aquest país l’art d’utilitzar els boixets. En la seva opinió, el nostre país no va tenir necessitat de buscar models a Gènova o Venècia, ja que els seus punts varen ser cèlebres i es varen fabricar a gran escala. Lefébure, en el pròleg del seu catàleg de puntes del Museu de Lió, considera que Espanya, especialment Catalunya, tenia puntaires tan hàbils com les de Itàlia i Flandes, i que no se sap si els espanyols han precedit o han succeït els italians i els flamencs en el desenvolupament d’aquest art, ja que han creat, des del segle XVI, models originals. Avui dia hem de lamentar que la magnífica col·lecció de puntes reunides pel senyor Pascó de Barcelona no arribés a ser adquirida pel museu d’aquesta ciutat, i es vengués al Museé Historique des Tissus de Lió. El mateix August Lefébure manifesta la seva sorpresa i la seva admiració en estudiar aquests fantàstics treballs, obres mestres de les puntaires catalanes i on està perfectament representat el punt de Catalunya.
No obstant, alguns dels autors francesos tendeixen a considerar les puntes catalanes com a puntes de gran qualitat, però sempre inferior a les del seu país, tot i que sabem positivament que Catalunya va exportar blondes a França durant el període napoleònic, fen-les passar per originàries d’aquell país. Actualment manca una investigació seriosa pel que fa a la producció de puntes a Barcelona i l’enfocament d’una sèrie d’estudis per tal de localitzar documentació: inventaris de randers, de cases senyorials, de mercaders, etc…, a fi de conèixer el seu pes específic i la seva importància dins l’economia local.
Arenys de Mar, l’altre importantíssim centre de producció de Catalunya, ha dut més enllà aquesta tasca d’investigació, possiblement perquè en aquesta tasca d’investigació, possiblement perquè en aquesta localitat costanera la realització de puntes al coixí ha estat fonamental en la seva economia i ha concentrat gran part de les forces productives, evitant la dispersió de randes no ha estat concentrada en un sol punt de la ciutat, cosa que ha dificultat la identificació del possible material històric existent.
Així doncs, les dades que tenim respecte de la indústria de les puntes a Barcelona són molt minses. Podem dir que, en general, la poca informació que ofereix la bibliografia passa d’un autor a un altre repetint-se i fins i tot deformant-se lleugerament.
Passamans, guipurs, randes i puntes són les diferents nomenclatures que trobem en la documentació escrita en català.
Quant a Catalunya, i especialment a Barcelona, s’ha volgut fer remuntar en el temps l’art de la punta, i certs autors han presentat les puntes de Na Elisenda de Montcada, del segle XIV, esposa de Jaume II, i fundadora del monestir de Pedralbes, on avui es conserven.
Adelaida Ferré, la més important investigadora del món de les puntes catalanes i mestra de les fundadores de l’Escola de Puntaires de Barcelona, considera les puntes esmentades com “dos guipurs: del primer, fet a tira, se n’ha format una animeta i un corporal; és del gènere conegut amb el nom de passamà, és a dir, del treball de transició entre la passamaneria i la punta al boixet; de la segona se n’ha format una animeta i és d’una tècnica diferent, però també primitiva: es feta a la manera de les puntes perses i russes; és a dir, formant un motiu per mitjà d’una trenyella teixida al boixet que va seguint totes les sinuositats del dibuix. Tots dos exemplars són treballats amb fil d’or i argent i remarcats de perles i robins”. A partir de l’estudi de la peça i de les dades històriques de l’Orient, possiblement de Bizanci, i creu que és a partir del segle XV que la punta al boixet apareix clarament demostrada a Catalunya, i es pot seguir la seva evolució.
Els nuclis més importants en la producció de puntes a la nostra terra s’han inscrit durant la seva història a l’àrea del Penedès, l’àrea del Llobregat i Barcelona, i als pobles de la costa del Maresme, on han viscut la major part de les seves puntaires. Barcelona, ciutat capdavantera en el comerç marítim del segle XVI, rebia rics carregaments provinents dels ports més importants d’Europa, entre els quals es comptaven les puntes, possiblement realitzades amb or i plata. Aquesta introducció de productes estrangers va representar un fort estimulant per a la producció puntaire catalana.
Sabem que ja durant el segle XVI hi hagué pragmàtiques reals prohibint l’ús de les puntes tant el vestit femení com en el masculí, fet que provocà una davallada extraordinària de la producció, i que és indicatiu que en aquells moments existia una tendència de la moda a la sumptuositat: l’any 1586 hi ha una pragmàtica del rei Felip II que es repeteix l’any 1593 i que serveix d’exemple: es prohibeix que ningún hombre de cualquier edad, estado o condición que fuera, pudiera traer en los cuellos, ni en los puños, lechuguillas sueltas o asentadas en la camisa ni en otra parte alguna, ni guarnición de redes, deshilados, con almidón, Arroz ni goma ni ninguna otra cosa, sino lechuguilla de olanda o lienzo con una o dos vaynillas chicas: que las lechuguillas, así de los cuellos como de los puños, no pudieran exceder en un dovazo de vara y que las vaynillas y filetes no pudieran ser de color alguno, sino blancas.
Les pragmàtiques durant els segles XVI i XVII són moltes i representen un estira i arronsa continu entre la prohibició i la permissivitat.
Catalunya mantingué, en els inicis de la seva indústria puntaire, gairebé una independència absoluta en els seus models ornamentals, i no fou fins a finals del segle XVII i començaments del segle XVIII que s’adoptaren models a la moda flamenca i francesa.
A partir d’una obra titulada Lettres d’une dame publicada el 1677, sabem que les dones espanyoles apreciaven molt les puntes angleses, fins el punt de provocar que Carles II, el 1667, dictés la primera disposició protectora augmentant les tarifes d’introducció de productes estrangers. Tot i amb això no es va impedir que continués el contraban i l’entrada de puntes belgues.
Hi ha notícia d’un document, datat l’any 1699 en el qual els mestres passamaners de Barcelona demanen protecció pel seu ofici, i que es prohibeixi l’entrada d’articles estrangers. És difícil, però, saber qui són els que a finals del segle XVII demanen protecció, perquè, tot i que per passamà entenem un teixit en forma de cinta utilitzat per guarnir les vores dels vestits, mobles, i altres objectes, el gremi de passamaners comptava amb fabricants i venedors d’articles de seda de petites dimensions, com floques, passamans, botons, bosses, vanos, barrets, etc…
Cap el segle XVIII, les puntes van esdevenir a Catalunya una part important de la vida comunitària, fins al punt que aquesta indústria és esmentada en els diaris de viatges de diferents personatges. L’any 1775 el viatger anglès Swinburne visità Barcelona i va constatar el gran comerç existent pel que fa a les puntes de fil, i la gran quantitat de dones dels poblets de la rodalia fent puntes negres amb els seus boixets, algunes d’elles, les més gruixudes, realitzades amb fil d’àloe.
Martorell és considerada pel mateix viatger com una gran ciutat plena de manufactures de puntes negres, a les quals treballen fins i tot infants de tres i quatre anys; Esparraguera és esmentada com una gran productora de roba i puntes. També Antonio Ponz, en el seu Viage de España, fa notar la important producció de puntes a Martorell.
L’autor francès Peuchet, parlant de Barcelona, diu que les seves puntes són semblants a les franceses, encara que ressalta que són inferiors en bellesa i qualitat. Malgrat el partidisme d’aquest autor, la seva obra ens aporta una sèrie de dades importants referides al segle XVIII: en aquest segle, la fabricació de puntes emprava 2.000 dones entre la ciutat de Barcelona i els pobles veïns, i la seva producció era venuda a Castella, Andalusia i els països sud-americans i centreamericans.
Aquestes 2.000 puntaires de què parla Peuchet contrasten amb les 12.000 que el 1795, només vint anys més tard, fa notar Vargas en el seu Diccionario geográfico, només per a la ciutat de Barcelona. Ja en el segle XIX apareixen nous pobles citats com a centres de producció: Tordera, Malgrat, Pineda, Calella i especialment Arenys de Mar i Arenys de Munt. Mataró és mencionada per Laborde, el cronista de Napoleó, per les seves set fàbriques de puntes de lli i les disset de blondes. Bury Pallisser afirma que després de la Guerra del Francès hi havia a Catalunya 34.000 puntaires. La verificació de les dades és difícil, però és cert que durant el període napoleònic Catalunya exporta gran quantitat de puntes a França realitzades a Barcelona mateix, a les poblacions citades, i en altres com el Vendrell, l’Arboç, Sant Vicenç de Calders, Sant Andreu de Llavaners i Argentona. L’any 1849 es publica el moviment balança comercial del port de Barcelona i es verifica la importància de la indústria de la punta: Importación de diversos puntos del reino, en tules, blondas y encajes por valor de … 71,178 reales. Exportación a diversos puntos del reino, en tules, blondas y encajes por valor de… 3.904,535 reales. Importación del extranjero: principalmente en tul y encajes de hilo, en pequeña cantidad, por … 17,034 reales. Exportación al extranjero: en blondas legítimas y encajes de hilo, por … 246,040 reales. Exportación a ultramar: principalmente en encajes de hilo, por … 286,700 reales. Total exportado, por valor de … 4.437,275 reales. Total importado, por valor de … 88,212 reales. Diferencia en más en las exportaciones … 4.349,063 reales.
No hi ha dubte que, si algun lloc es pot destacar en la producció randera de Catalunya, aquest és Arenys de Munt i Arenys de Mar. La investigadora Florence Lewis May ha arribat a dir que a Arenys és com si totes les dones s’haguessin dedicat a fer puntes des del dia del seu naixement. Els seus tipus de puntes són molt variats, però els noms més evocatius s’han perdut en el temps. Avui dia es coneixen amb el nom genèric de punta d’Arenys o ret fi català.
No podem oblidar que Catalunya ha estat capdavantera en la producció de blondes a l’estil Chantilly, no només en la quantitat sinó en la qualitat. Són molts els especialistes en la matèria que consideren que l’origen de la blonda és català i no pas francès. Algunes d’aquestes puntes estil Chantilly han rebut el nom de randes barceloneses. D’altra banda, el nostre país, sense cap mena de dubte, ha estat insuperat en l’art de donar color a les puntes, amb matèries com poden ésser l’or, la plata i les sedes. De les blondes policromes de Catalunya se’n conserva una de les més belles obres mestres al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona; el disseny fou realitzat per Josep Fiter i Francesc Tomàs i Estruch, i suposà una habilitat tècnica difícil de superar perquè està realitzada en una sola peça, utilitzant més de dos-cents boixets.
És curiós com en un país com el nostre, on les puntes han tingut una ressonància extraordinària, les escoles de puntaires pràcticament no han existit. L’art de la punta s’ha après des de la infantesa dins del mateix nucli familiar. Tot i amb això, Barcelona ha tingut a Sarrià l’escola més coneguda. Les puntes amb fils d’or i de plata de Sarrià, aleshores independent, tingueren especial importància durant el segle XVII, però l’apogeu d’aquest nucli rander davallà ja a començaments del segle XIX. Pilar Huguet i Crescells, mestra puntaire, visitant Sarrià l’any 1911, només trobà dues puntaires treballant, quan poc temps abans totes les dones d’aquesta localitat es dedicaven a aquesta tasca.