Napoleó quan veié per primera vegada el campanar d’Anvers, meravellat per la lleugeresa dels ornaments gòtics digué que semblava una punta de Malines.
Les antigues famílies de Bretanya, tenien un costum singular.
Una núvia, no portava el seu vestit de noces, tot guarnit de punta sinó en dues ocasions solemnes. El dia del casament i el de la seva mort, llavors que el cos és estès damunt del llit, abans de posar-lo a la caixa.
L’endemà del casament la jove núvia, plegava amb cura el seu vestit nupcial i l’embolcallava amb un llençol, el més fi que hagués estat filat a la casa i que havia de servir-li de mortalla. Cada any, el dia de l’aniversari de la seva boda hi escampava brots frescos d’espígol i de romaní.
Al monestir de Pedralbes de Barcelona, és guardada una punta feta al coixí, amb fil d’or, seda de color carmesí, perles i granats. La tradició l’atribueix a la Reina Elisenda de Montcada, quarta muller de Jaume II, al segle XIV. Mirant la punta, hom hi veu una semblança amb les italianes de segle XVI. Caldria saber si aquí anàvem avançats de dos segles respecte als dibuixos. Els italians diuen que no es pot parlar de puntes, fins al segle XV, època de les reticel·les que és quan se’n troben en pintures i escultures, però a l’altar major de la Catedral de Tarragona, hi ha un baix relleu amb una Madona que porta un coll de punta d’uns 8 a 10 cm d’ampla. Aquest altar és de l’any 1426 i fou fet per l’escultor català Pere Joan. Si és punta, el dibuix té una semblança amb les italianes dels segle XVII. Adelaida Ferré, deia que aquests exemplars de Pedralbes, podien ésser procedents de Bizanci i portats d’allà al segle XIV per algun cavaller de les Creuades.
La punta “Potten Kant” (pot de flors) simbolitza l’Anunciació. En els antics dibuixos, l’Àngel Gabriel, en presentar-se a la Verge, porta lliris a la mà i els presenta dins un vas. Per graus, l’àngel és suprimit, els lliris son reemplaçats per flors diverses, després la Verge desapareix i només queda el vas i les flors. Alguns llibres diuen que aquests tipus de puntes es holandes i d’altres diuen que és d’Anvers.
Les llegendes que expliquen l’origen d’alguna punta tenen caire religiós, com la catalana i la belga, o profà com la italiana, i la nostra de guipur. La italiana diu així: Hi havia una noia promesa amb un mariner; ell en un dels seus viatges li va portar una branca de coral, de la varietat anomenada “punta de sirena”. Ella que era puntaire, la volgué reproduir amb punta i després de moltes proves, reeixí a fer-ne una de tan bonica, que fou l’admiració de tot Europa. Aquesta punta és una varietat de les Venècies i encara és anomenada la branca de coral.
La llegenda belga diu que hi havia una noia molt bona minyona que tenia la mare malalta. Va anar al bosc a buscar llenya i s’assegué un moment per descansar. Tot d’un cop veié uns núvols grossos, dels quals, baixaven uns fils, que entrellaçant-se, li van fer uns dibuixos sobre el davantal. En arribar a casa seva, provà de fer amb els fils aquells dibuixos que havia vist i reeixí a fer aquestes boniques puntes belgues. Donà gràcies a la Verge i feu vot de castedat. Passat un temps una altra vegada se li enllaçaren els fils a la falda, però formant unes lletres que deien “Et rellevo fel teu vot”.
La llegenda catalana també diu que hi havia una noia que tenia la seva mare impossibilitada i no podia sortir de casa per guanyar-se la vida per a totes dues. Invocà la Verge i veié entrar a casa seva una senyora, que era la Mare de Déu, i que li posà a la falda un coixinet amb unes fustetes amb el fil capdellat. Li ensenyà de fer puntes i li digué que, amb aquest treball, mai no li faltaria feina. De la blonda se’n diu punta de la Mare de Déu i del guipur, de la bruixa. Aquesta llegenda fou recollida per Adelaida Ferré, d’una puntaire de la costa: Hi havia una noia, no tan bona com les anteriors, a qui una bruixa va dir: Vols vestits ben bonics per anar al ball? Jo t’ensenyaré de fer una punta i guanyaràs molts diners. L’hi va començar i quan va haver de fer el tul, no en va saber i va anar fent trenes i foradots de tal manera que la que ho explicava que estava acostumada a fer blonda, deia: Jo Déu me’n guard de fer-ne mai i diuen que així nasqué el guipur.
A l’Arboç, expliquen la llegenda següent: Santa Úrsula, demanà a la Mare de Déu, què podria fer per a donar treball a les 11.000 verges. La Mare de Déu li ensenyà de fer puntes, tot dient-li que sempre tindria feina perquè la punta no moriria mai.