En parlar de la llegenda de l’origen de les puntes i les puntaires, hem fet notar que tendeix a marcar el caràcter fonamentalment femení d’aquesta activitat, i l’estadística així ho confirma. Les puntaires són dones.
Tant a les localitats de la costa com a l’interior, en els moments en què el temps no ha permès treballar a l mar o al camp, l’agilitat de les mans i l’habilitat de les dones amb els boixets ha estat l’única activitat que ha permès l’entrada de diner a l’àmbit familiar.
Les puntaires han engendrat un comerç i una gran indústria que en molt poca mesura ha revertit en elles mateixes.
Algunes cròniques històriques, com la de Laborde, constaten que aquesta indústria es desenvolupa en cases particulars, on les dones treballen pel seu compte i sota el seu propi criteri. En el pla de la realitat, aquesta feina “casolana i familiar” forma part d’una cadena de producció que alguns autors no dubten a qualificar d’absolutament jerarquitzada.
En el primer lloc de l’escala trobem els comerciants, que inverteixen el capital, venen i exporten. En segon lloc els dissenyadors; aquests creen el model o dibuix, que de vegades serà fins i tot patentat. Sota el dissenyador apareix el que dibuixa el patró i els punts sobre el cartó. Aquest picador o picadora s’assegura que el model pugui ser adaptat a la tècnica de la punta. Un cop els cartrons són definits i degudament autentificats pels comerciants, passen a mans de les merceres, capceres o donadores, segons se les ha anomenat en diferents llocs. Sembla ser que la figura d’aquestes dones, baules importants en la cadena de producció de les puntes, remunta al segle XVI, i són les intermediàries indispensables entre els comerciants i les obreres. Elles distribueixen la feina, el cartó i el fil necessari. També ho passen a recollir de setmana en setmana, i ho poden rebutjar si no s’ha seguit punt per punt. Al capdavall de l’escala trobem la puntaire.
De vegades puntaires i merceres podien introduir algun canvi, transformant part dels cartons, però per norma general la realització d’una peça es transformava en un treball col·lectiu, ja que una part important de la tasca de les merceres era fraccionar en diferents trossos o patrons la composició total d’una peça. La donadora mirava de no lliurar-los mai a una mateixa puntaire, i fins i tot evitava que part d’un mateix disseny anés a parar a puntaires veïnes o conegudes. Amb aquest sistema cap de les obreres no arribava a conèixer el conjunt en la seva totalitat i el comerciant no podia presentar una competència deslleial treballant pel seu compte.
Mai al llarg de la seva història les puntaires no han estat organitzades en defensa dels seus interessos ni econòmics ni laborals, com tampoc no han existit reglaments per a la seva protecció. La historiadora Bury Pallisser escriu que a començaments del segle XIX, descomptant els dies festius, les puntaires treballen 260 dies l’any i no cobren gaire: una mitjana de 2 rals (50 cèntims) diaris.
Contràriament, els dissenyadors dels cartons han estat sempre homes, i així com la puntaire ha restat al llarg de la seva història a l’anonimat, coneixem els noms de bastants dibuixants de patrons, que a partit de la segona meitat dels segle XIX foren artistes especialitzats: Molet, Torregrossa, Fiter, Vicens, Francesc Tomàs i Estruch, catedràtic de Belles Arts a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Llotja, l’escultor Fausté, que aprengué l’art de dibuixar puntes a París, els Castells d’Arenys de Mar, els Rimblas de Sant Andreu de Llavaneres.
Malgrat la seva creativitat d’aquests dissenyadors, quasi sempre es noten les influències de la moda; són paleses especialment les franceses, i moltes vegades es copien i repeteixen els models més acceptats pel públic per tal d’incrementar les vendes.
La Biblioteca dels Museus d’Art a Barcelona conserva una col·lecció de cartons provinents de Mataró, cedida el 1930 per Josep Puig i Cadafalch.
D’aquesta manera, que una punta hagi estat concebuda en un lloc, no vol dir pas que hagi estat realitzada allà mateix, i a la inversa. És per això que una punta considerada, per exemple, de Barcelona o de Mataró, pot haver estat treballada per puntaires de diversos llocs de la comarca.