A començaments del segle XVI a Espanya no es feia servir gaire les puntes; els retrats de l’època ens permeten veure-ho. És aleshores quan comença a utilitzar-se la paraula encaje. Anteriorment s’havia usat passamans, perquè alguns dels treballs de passamaneria autèntics eren precedents de les puntes, i després es van utilitzar les paraules randes i puntes, aquesta última antecedent de l’actual puntillas. Encaje es troba en inventaris d’aquest segle quan les puntes s’utilitzen entre dos fragments de teixit, com a encaix entre ells. En català s’usa passamà, randa i punta.
Les puntes espanyoles del segle XVI són de sedes, or i plata. Busquen els efectes de relleu més que la delicadesa del treball, i seran apreciades a tot Europa per la seva complicació, riquesa i sumptuositat. Són les anomenades puntes de Espanya, fetes a l’agulla o al coixí. Les fetes a l’agulla són les puntes d’Espanya pròpiament dites, les quals es realitzen amb un punt de fistó. La finalitat del metall és la de servir d’ànima a la seda i transparentar a través del fistó. Una varietat és l’anomenat frisat de Valladolid. Rep aquest nom per l’anellament que les parts espesses del fistó deixen a l’exterior. És molt més sumptuós que l’anterior. Es diu de Valladolid perquè aquest punt es va treballar molt en els convents d’aquesta ciutat. Una altra variant és les puntes de filigrana, fetes exclusivament en metall, sense seda i sense fer anellaments.
Les puntes d’Espanya de coixí són un tipus de puntes tècnicament semblants al guipur. És fan amb or, plata i sedes policromes. Poden portar una cinta plana de plata decorant el dibuix, el qual sol ser de tema vegetal estilitzat. Quan per raons econòmiques no podien fer-se d’or es fabricaven en pita; s’han trobat molts exemplars d’aquesta mena a esglésies no gaire riques.
Les puntes d’Espanya eren utilitzades per decorar vestidures i objectes litúrgics i, en una escala molt menor, per a la indumentària civil, tant interior com exterior.
Durant el mandat de la dinastia Àustria, els reis van disposar diverses pragmàtiques prohibint l’ús de les puntes; amb això, l’Estat no només no va protegir aquesta indústria sinó que també va anar en contra que s’exercís. Concretament en el segle XVI, Felip II va fer tres pragmàtiques en contra de l’ús de les puntes (1571, 1586 i 1593). Malgrat això, les puntes van continuar fent-se servir. Pel fet de ser un treball que les dones feien a casa no va estar protegit per un gremi i no hi ha documents que ens diguin quines eren les seves normatives i el preu que es pagava a les puntaires per la seva feina. Només es coneixen els preus que pagava el comprador definitiu. Aquesta desinformació durarà fins a molt avançat el segle XIX. Tampoc hi ha a l’estat espanyol llibres de dibuixos de puntes, com se’n van fer en altres llocs.
A la literatura de l’època hi ha cites esmentant les puntes. Potser las més famosa sigui la de Cervantes en el Quixot, quan ens diu que la filla de Sancho Panza es guanyava la vida fent puntes. Durant el segle XVII van recaure sobre la indústria puntaire tota mena de prohibicions. Felip III va fer dues pragmàtiques respecte a això (1600 i 1611). Felip IV va fer el mateix el 1623. Malgrat totes les pragmàtiques, les puntes es portaven cada cop més i l’exportació a Europa va constituir una font d’ingressos. Van continuar apreciant-se les puntes policromes i amb decoracions d’or i plata, i els seus temes decoratius, en un principi geomètrics, es van convertir en temes vegetals fets a l’estil barroc.
També es van tenir en gran estima les puntes de fil de lli formant cercles. Són les anomenades punt de Catalunya, sols a Salamanca, taoros de Tenerife. Tècnicament, el punt de Catalunya és semblant a la reticel·la. Es realitza sobre la tela, traient els fils i formant un calat radial dintre d’un quadrat. Els radis es lliguen pel centre i es decoren i agafen amb nusos i guipur. Els sols de Salamanca són semblants a l’anterior, però menys decorats. Els taoros de Tenerife també són sols, però es fan amb coixí patró, no a la tela. Es formen també els radis però no es decoren totalment. Aquest punt va ser portat a Amèrica pels missioners, així con els sols de Salamanca. Allà va rebre el nom de ñanduti, perquè es feia amb la fibra de la planta d’aquest nom. Segons alguns autors la forma circular d’aquests punts es deu a la influència àrab.
La literatura del segle XVII és plena d’al·lusions satíriques als excessos en l’ús de les puntes. Cap a la fi del segle, Narcís Feliu de la Peña, a la seva obra Fénix de Cataluña, dóna diverses dades sobre la indústria puntaire, i concretament sobre la catalana diu que es fabricaven unes puntes de gran perfecció tècnica que, per obtenir més diners en la seva venda, es feien passar per estrangeres.
L’estil decoratiu de les puntes espanyoles rep influències italianes i flamenques. No s’ha d’oblidar la importància de la importació de puntes flamenques que, d’Anvers, passaven a Cadis per quedar-ne una part a la península i l’altra enviar-la a Amèrica. Malgrat aquestes influències es conservava un estil bastant peculiar que caracteritzava les puntes espanyoles. No passarà així a partir de l’entronització de la dinastia Borbó, en començar el segle XVIII. La influència francesa es deixarà sentir en les tècniques i en la decoració de les puntes. D’altra banda Felip V, volent seguir els passos del seu avi Lluís XIV, va decidir pagar puntaires per tal que la indústria no desaparegués. Però en tota manera no es pot dir que ni ell ni els seus successors la protegissin realment per convertir-la en una de les més importants indústries de luxe espanyoles. Felip V va fer una pragmàtica, el 1733, on prohibia l’ús del metall a les puntes, amb la qual cosa van decaure moltíssim les puntes d’Espanya i van passar a tenir més favor les puntes fetes amb seda, com la blonda. Aquesta va ser una de les puntes més importants del segle, i la seva producció es va centrar bàsicament a la zona costera de Catalunya. Aquí, malgrat la forta influència francesa en els dibuixos, la blonda aconsegueix adquirir unes característiques pròpies. El nom de blonda se li va donar perquè els primers treballs d’aquesta mena es feien amb seda crua, i el color de la seda va donar nom a les puntes. Aviat es va fer de seda blanca o negra. Consta de dues parts: el fons o tul, fet de seda fina i retorta, i la decoració, feta amb seda lassa i brillant; totes dues parts es treballen alhora. Es fa per fragments que s’uneixen cosint-los amb la mateixa seda; unir els fragments s’anomena ingerir. Hi ha diferents tipus de blonda, que són: blonda plena, aquella que presenta els espais de tul del fons omplerts amb puntes de fantasia; blonda de castanyola, feta amb la mateixa tècnica decorativa, però amb els dibuixos més grans, com també ho són les ondes dels brodats; blonda de dos tons, que té la zona de decoració omplerta a més amb punts diversos, com el de filigrana; blonda lleugera, aquella que, si bé no deixa de tenir decoració, té un predomini dels fons del tul; blonda d’escuma, amb el fons en forma de quadrats i no en la forma reticulada del tul, molt lleugera i trencadissa; blonda de reixa, amb el fons de punt de reixa, més atapeït que el tul; i blonda matisada, amb la zona decorativa treballada amb matisació dels colors. La blonda policroma, tècnicament, no té cap diferència respecte a la blonda clàssica. La seva diferència consisteix en la utilització de sedes policromes en la seva realització.
La blonda catalana es treballa amb coixí llarg i estret, folrat de llustrina verda. El patró amb el dibuix ocupa tota la llargada del coixí i, quan ja s’ha fet tota aquesta longitud de blonda, la puntaire ha de desprendre-la del coixí i enrotllar-la a la part superior d’aquest, on es guarda, com en un plegador, tota la punta feta. Els temes decoratius de la blonda van ser en un primer moment de grans dimensions, així com les ondes de les vores. Per influència francesa es van fer gairebé rectes i els dibuixos es van empetitir, perquè així la realització era més fàcil i ràpida i es podia produir més quantitat de punta en menys temps. Les blondes catalanes van ser molt apreciades durant tot el segle XVIII i també en el XIX, tant a dintre com a fora d’Espanya.
Altres centres puntaires que a partir del segle XVIII van adquirir importància són el de la costa gallega i el de la Mancha. El de la costa gallega es caracteritza per les puntes de Camariñas, que van constituir una important font d’ingressos per a aquella zona, especialment per l’exportació a Amèrica d’aquestes punts. “La Sociedad Económica de Amigos del País” es va preocupar d’establir una escola per a la formació de puntaires. Tècnicament són una derivació del guipur.
El focus de la Mancha té les puntes d’Almagro, de coixí com les anteriors. El 1766 es va establir a Almagro una fàbrica de puntes de coixí, amb magnífics resultats econòmics, tant a la península com en la seva exportació a América. El 1796, Joan Baptista Torres, fabricant de puntes català, es va establir a Almagro i va ensenyar la tècnica de la blonda catalana, amb la qual cosa la producció de la Mancha va adquirir més refinament i complicació; aquest fet va redundar en la seva competitivitat en el mercat. La blonda de reixa va ser la que més es va fabricar a Almagro.
La Revolució Francesa va comportat la caiguda de la indústria puntaire a França. Encara que Napoleó I va intentar restablir-la, la indústria francesa no podia proveir ella sola les demandes del mercat i França va comprar gran nombre de puntes espanyoles, que després es feien passar per franceses. França proporcionava a les puntaires la seda i el dibuix, de manera que la influència francesa en els temes decoratius de les puntes, especialment la blonda, va ser cada vegada més gran. El principal focus venedor de puntes a França va ser Catalunya. A la memòria del viatge que per encàrrec de Napoleó I va fer a Catalunya Alexandre de Laborde el 1809, diu que en el litoral català hi havia set fàbriques de puntes de lli o de cotó i disset de blonda de seda; això dóna una idea de l’esclat d’aquesta indústria degut a la demanda exterior i interior.
Durant el segle XIX el focus puntaire més important va ser Catalunya, on es treballava la blonda i en menor quantitat el chantilly, així com puntes de coixí populars anomenades puntes geomètriques. És treballaven amb fons de malles senzilles, però que podien permetre’s decoracions com el punt de reixa, el de filigrana o el de la Verge; eren molt usades en el vestit català popular.
En blonda es feien decoracions per a vestits, mantons, serafines, ets., però essencialment mantellines. Anteriorment la mantellina havia estat de teixit a la plana; després es va adornar amb puntes al voltant. Una derivació d’aquest tipus de mantellina és l’anomenada de casc o peix, amb una franja central de vellut de tafetà de 25 cm d’ample, record de les mantellines de teixit. Aquesta franja s’adornava amb un volant molt ampli de punta frunzida, menys a la part de davant en què la punta era plana, residu del vel que cobria la cara. Posteriorment la franja central es va fer de la mateixa punta. Unes altres menes de mantellina són la goyesca, de forma ovalada, la de tovallola, de forma rectangular, i la pollita, de forma triangular; un dels vèrtexs del triangle va sobre el cap. A tota mantellina es diferencien bàsicament dues parts; l’orla exterior, ondada, i la zona central, anomenada enjardinat, tant si el tema de la decoració és vegetal com no.
Durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya hi va haver artistes especialistes en els treballs per a puntes; la majoria s’inspiraven en els dibuixos francesos. Alguns d’aquests artistes van ser també autèntics creadors, com Fiter i Tomàs i Estruch; aquests dos són els autors d’un gran ram en blonda policroma que es conserva en el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona. Molet es va especialitzar en dibuixos d’arquitectes gotitzants. Fausté va ser considerat el millor dels dibuixants catalans, segons l’especialista en la matèria Adelaida Ferré. La introducció i difusió del teler de tul mecànic durant el segle XIX va portar a la creació d’una espècie de falses puntes, el tul brodat. A Espanya hi va haver dos importants focus d’aquesta producció: el de Granada, amb l’anomenat brodat granadí en sedes, i el català, centrat a Barcelona, conegut com blonda bordana. Tots dos intenten imitar les puntes de coixí, i el nucli de Barcelona, concretament, la blonda, aquest últim a base de punts de fistó brodats sobre tul.
Durant el segle XX la forta competència de les puntes mecàniques, més barates, que ja havien existit durant gran part del segle XIX, ha portat a una producció menor de les puntes manuals. D’altra banda, l’abandó per part de la moda de l’ús de les puntes ha portat aquesta indústria manual a una forta recessió i ha fet que les puntes siguin considerades un objecte de gran luxe. Els centres més importants han continuat sent Almagro, Galícia i la Costa Brava i la del Maresme per a les puntes de coixí, i Tenerife per a les puntes a l’agulla.
Les escoles de puntaires, com l’Escola de Puntaires de Barcelona, han intentat revitalitzar les puntes i transmetre les tècniques tradicionals.