Després de l’expulsió dels jueus, vers l’any 1492, els reis d’Espanya, dictaren una llei per la qual la importació de puntes d’Itàlia, quedava prohibida; només podrien entrar les necessàries pel culte, car els jueus eren els qui les feien, de manera que en expulsar-los, el mercat quedà desassortit.
Anglaterra, l’any 1706 reconegué que una dama, de l’alta societat, havia de tenir almenys una còfia de punt de França o de Flandes, maneguins de diferents menes, una còfia de punta negra i un mocador guarnit de puntes. Un gentilhome, en canvi, amb dues corbates en tenia suficient.
La nostra exportació de puntes metàl·liques i policromades, arribà a inquietar França: en quan celebrava una festa, els nobles hi assitien, adornats amb punts d’Espanya. La indumentària femenina, no fou la que donà el gran impuls a la moda de les puntes, sinó la masculina.
A Bèlgica, els fabricants de passamans estaven lliures del servei militar i pagaven multa els pares que no enviaven llurs fills a l’Escola de Puntaires.
Les nostres dones, eren molt expertes en el dibuix i dibuixaven i retallaven els patrons per a fer les reixes de les nostres Catedrals. El dibuix retallat, servia per estargir-lo al metall. Probablement aquest dibuixos eren usats, arreglats per a les puntes, ja que mirant les reixes se’n veuen que semblen puntes.
Els etruscos ja filaven fil d’or. A Albissola (Gènova) feien punta amb la fibra de l’àloe, igual que a Barcelona, amb color natural o tenyit de negre. A la nostra terra, per al culte, feien puntes amb fil d’or i plata, però com que aquests materials eren cars, a les parròquies pobres el substituïen per fil de pita (atzavara o seda).
L’any 1662, Anglaterra s’alarmà per les sumes considerables què passaven a l’estranger per la compra de puntes i volent protegir les del país, prohibí tota la importació. Els comerciants preocupats per no poder vendre puntes de Brussel·les a la Cort de Carles II, cridaren puntaires flamenques a Anglaterra, però no reeixiren perquè aquests puntaires no tenien el fil tan bo com a Bèlgica i la punta quedava de qualitat inferior. Llavors idearen un camí més simple; compraven les puntes a Brussel·les i les feien entrar de contraban, venent-les amb el nom de punta d’Anglaterra o punt anglès. El marquès de Nesmond va requisar al 1678, una nau belga que portava puntes a Anglaterra, 744,953 aunes de punta (una auna igual a 1,188 m.) sense comptar-hi mocadors, colls, “fichus”, davantals, enagos, vanos, guants, etc., guarnits de punta.
El punt més famós de Brussel·les és el que fan a la mateixa capital, perquè usen uns fils de finesa extremada. Als voltants de Tournai i de Courtrai, hom cultiva un lli, expressament per a fer puntes i batista fina. La maceració de les tiges, és feta a Courtrai, amb les aigües clares de la Lys, que donen al fil, les qualitats precises.
La filatura era practicada dintre de coves, perquè l’aire sec trencava el fil, un fil tan fi que amb prou feines si es veu a simple vista. Les filadores treballaven en un lloc insà i el seu treball exigia una gran habilitat, així és que el salari era elevat. Aquest fil tan fi, era venut a 6.000 frcs. el mig quilogram i a l’Exposició Universal del 1855, fou venut de 12.000 a 25.000 frcs. el quilogram. Una carta de lord Garden, magistrat escocès escrita a Brussel·les el 1787 a un compatriota seu, diu: Avui mateix he comprat puntes de Brussel·les, el més lleuger i el més car, dels productes manufacturats. Jo havia tingut l’ambició ben vana, ja ho començo a creure d’introduir aquesta indústria a Escòcia, però després d’haver-me’n assabentat bé hi renuncio. Es un art tant complicat que, malgrat el meu viu desig, considero que es necessita una bossa més proveïda que la meva. A Brussel·les, d’una lliura de fil, fan punta per valor de 700 lliures esterlines (17.000 frcs.).
El cotó no fou utilitzat, en la punta fins l’any 1830.
Per der puntes, hom ha utilitzat tota mena de matèries; lli, cotó, seda, llana, pèl de cabra, pita, metall. L’escorça interna d’un llorer de Jamaica anomenat “lageta”, es pot separar en planxes fines i retallada forma malles i dibuixos. El governador de Jamaica, regalà a Carles II, una corbata i uns maneguins fets d’aquesta escorça i a l’exposició de 1851, un vestit fet d’aquesta mateixa matèria, va ésser regalat a la reina Victòria.
Un habitant de Münich va tenir la idea de fer teixir puntes pels cucs de seda. Confeccionava una pasta amb la planta que els servia d’aliment i n’estenia una lleugera capa sobre una pedra o superfície plana. Amb un pinzell mullat d’oli d’oliva, dibuixava damunt d’aquesta capa els forats de la punta. La pedra era col·locada en posició inclinada i a sota s’hi posaven els cucs, que s’enfilaven i menjaven la part que no havia estat pintada d’oli, deixant-hi la seda que ells mateixos filaven.
També diuen que hi ha una mostra feta amb amiant, al Gabinet d’Història Natural del Jardí de les plantes. Com veuen doncs, es poden utilitzar per a les puntes, fibres vegetals, animals i minerals.