Narcís Feliu de la Penya, autor del segle XVIII, diu que del seu temps moltes dones d’Espanya, havien arribat a igualar per les puntes d’or, d’argent i de fil, les millors puntaires de Flandes.
I en el seu llibre titulat el Fènix de Catalunya, diu que durant el segle XVII, es fabricaven a Catalunya, puntes de tota mena, amb fil d’or, d’argent, pita i lli, amb major perfecció que a Flandes, però que per vendre-les, havien de dir que eren estrangeres. Capmany, a finals del segle XVIII, eleva a 12.000 el nombre de les puntaires a la nostra terra. Poc temps abans de la revolució francesa, a Alençon hi havia unes 8.000 puntaires i a Argentan unes 2.000. Aquestes dues poblacions reunides produïen anualment puntes per valor de 2.000.000 de lliures. En fi, entre totes les regions de França hi havia a l’any 1851 unes 240.000 puntaires.
A causa d’un edicte, 4.000 puntaires d’Alençon, passaren a Holanda i diuen que foren tractades com artistes i fundaren, al 1685, una manufactura de puntes.
Els holandesos tenien un avantatge que els envejaven a tot el món, sobretot a Anglaterra, el fil d’Harlem, que era considerat com el millor del món. Cap fil no quedava tan blanquejat com el banyat amb l’aigua del mar d’Harlem.
A Alemanya, la punta fou importada per Barbe Utmann. Nascuda al 1514, d’una família burgesa de Nuremberg, aprengué de fer puntes amb un protestant de Brabant, que havia hagut de fugir del seu país. L’any 1561, després de fer venir puntaires de Flandes, fundà un taller de puntaires. Aquest ofici s’anà estenent i arribà a reunir unes 30.000. En morir aquesta senyora, l’any 1575, deixà 65 descendents. Abans de casar-se, li van predir que la seva descendència seria tant nombrosa com les malles de la seva primera punta. Està enterrada al cementiri de Auneberg i la seva tomba porta la següent inscripció “Aquí jau Barbe Utmann, morta al 14 de gener de 1575, que creà la indústria puntaire a les muntanyes de Hartz, d’on esdevingué benefactora”.
A totes les parts d’Alemanya hi havia alguns homes que feien puntes i és de remarcar que la punta feta per ells és treballada més estreta.
Mr. Aubry, que feu la relació del jurat internacional a l’exposició francesa del 1867, diu: “Les puntaires de Catalunya, no manquen d’habilitat, car arriben a vèncer, les dificultats més grans.”.
A la meitat del segle XIX, entre la Mancha i Catalunya, hi havia unes 40.000 obreres. Bury Pallisser i Pilar Huguet, diuen que després de la guerra de la independència, hi havia solament a Catalunya, 34.000 puntaires, 12.000 de les quals residien al pla de Barcelona, fent blondes i Chantilly.
Segons Laborde, en un viatge que feu al 1809 per encàrrec de Napoleó, hi havia al litoral català entre altres poblacions, a Malgrat, Pineda, Tordera, Mataró, etc., set fàbriques de puntes de fil i 17 de blonda de seda.
Al litoral català, es feien puntes de fil, i Pineda es distingia per les puntes amb fons de fantasia i Arenys, per les puntes més fines.
A Bèlgica havien arribat a tenir unes 900 escoles on hom ensenyava a fer puntes. Unes depenien de convents i altres de fundacions de caritat privada. A l’edat de cinc anys, les nenes començaven l’aprenentatge i als deu, ja es guanyaven la vida.
Cap viatger no ha passat per Gand des de fa un segle, sense visitar i descriure els beguinatges i les escoles de puntaires que en depenien. Les dones, escriu al 1756 l’ autor anglès, del Gran Tour, són en nombre d’unes 5.000. Surten i van allà on volen i esmercen el seu temps a fer puntes. Cent anys més tard, retrobem les beguines, dirigint com sempre les Escoles. Són menys nombroses, només n’hi ha unes 800.