Dites vulgarment puntes al coixí
N'hi ha una gran varietat en dibuixos i amplades i totes són fetes amb el coixí llarg.
Són les puntes que feien als baixos de les cortines, als pobles de la costa i són fetes entrellaçant els fils al biaix en lloc de fer passades.
Generalment tenen el fons amb malles senzilles. De malles senzilles, se’n fan amb punt sencer (i en diuen malles de tot cloure) i amb mig punt (anomenades de mig cloure). Aquests dos tipus de malles o fons són els més corrents, però també se’n fan amb fons de fantasia, com són: punt de reixa, filigrana, punt de la Verge i altres diferents combinacions. Les puntaires de Pineda, es distingien per la gran varietat de fons que intentaven per a les seves puntes.
En diem geomètriques perquè els dibuixos són figures de la geometria. Les malles senzilles també s’anomenaven de vió perquè fan vies.
Tota la punta és feta de trena, essent les trenes totes ornamentades amb anelles. Aquestes anelletes deuen ésser les que li donen el nom d’empuntillats. El dibuix és poc marcat perquè solament tenen aquest element, usat amb rectes i curves.
La punta de guipur és la que té per fons la trena. N’hi ha unes de més senzilles que són amb figures geomètriques, fetes amb teixit o mig punt, estrelles de fulles de guipur, etc., i els boixets van de l’un dibuix a l’altre per mitjà de trenes. Les que són més complicades, tenen dibuixos com la blonda, i, sempre, els boixets van també d’un dibuix a l’altre amb trenes que fan el fons de la punta. Algunes porten torçal. N’hi ha que porten el fons de trenes; fent amb elles el dibuix de fons de reixa o d’altres fantasies però sempre fetes amb trena.
Aquesta punta, amés de fil blanc, s’havia fet molt amb seda negra, i servia per a ornamentar diferents peces d’indumentària com són vestits, davantals i per a fer mantellines, polles, serafines, corbates, manteletes, etc.
És una mena de blonda que es fa a Arenys. Sempre amb fil blanc, mai amb seda. Té el fons de tul, adornat amb punts d’esperit, que generalment, voregen el dibuix. Aquesta punta no porta mai doble fil, però sí fil de contorn, dit també torçal. Els dibuixos, de caràcter popular, formen medallons que són omplerts sempre amb punt de filigrana, i moltes vegades, aquesta filigrana, apareix clapada de petites rodones fetes de teixit o de mig punt. Fan uns dibuixos en els quals, amb bona voluntat, es pot veure una barca, una barca amb vela, etc.
N’Adelaida Ferré, deia que la blonda és d’origen català i no pas francès, perquè enamorats com són els francesos de les seves coses, i essent una punta tan preciosa, en veuriem moltes en els llibres francesos, contràriament a allò que hom ha fet, ja que, només se’n troba algun exemplar de poca importància executat a Caen, Bayeux, Le Puy, etc. Hom creu que és francesa perquè en nom ve del color de la seda, blonda (rossat), però en català antic també trobem aquesta paraula amb el mateix significat.
De blonda n’hi ha de diverse maneres: la plena, la de castanyola, la de dos tons, la lleugera, la d’espuma, la de reixa, la matisada i la policroma. La fan de fil blanc, de seda blanca o negra, i també amb sedes policromes. Per a fer les de seda, s’usa la seda granadina, que és molt fina i cargolada i la seda lassa o fluixa que són cinc o sis brins de seda cabdellats junts i sense gens de torsió. Les de fil, també són teixides amb fil de dos gruixos, un de molt fi per la trama del teixit i contornejar el dibuix. També substitueixen el fil gruixut cabdellant dos fils prims en el mateix boixet. La tècnica és la mateixa que en les de seda i el doble fil en el boixet és per imitar la seda lassa.
Té el fons de tul que fan amb la seda fina i el dibuix hi és fet amb seda lassa i tota amb punt de teixit; el dibuix és tot ell voltat de torçal. Antigament, més que no pas ara, adornaven aquestes puntes de fantasia que posaven dintre d’espais que no fossin el fons. El dibuix de totes les blondes sempre és omplert a passades horitzontals.
La blonda de castanyola és igual que la plena però amb els dibuixos grossos.
El fons també és de tul i els elements decoratius, que són de flors i dibuixos de fantasia, s’omplen, si més no alguns, amb teixit combinats amb altres de mig punt dit vol i boixet. Aquest mig punt és sempre fet amb seda fina. També porta, a l’interior dels dibuixos, diferents punts variats, entre els quals s’usa molt el de filigrana.
Es dóna aquest nom a la blonda que porta molts rengles i ornaments d’ullets foradats, els dibuixos són fets també com per a les altres blondes.
S’anomena així perquè és molt lleugera a causa del fons, que no és de tul, sinó d’uns quadrets sostinguts entre ells per unes travetes llargues de trena boja, cosa que fa que el fons sigui molt foradat. Aquesta blonda es feia a Masnou, però no s’usà molt de temps probablement perquè era molt fràgil. També a Masnou, usaven, amb les blanques el fil d’or com a torçal. Al Disseny Hub de Barcelona, hi ha una corbata de blonda d’espuma, amb seda blanca, el torçal de la qual és fil d’or.
És com les altres blondes, amb la sola diferència de tenir el fons de punt de reixa, en lloc de fons de tul.
A diferents llocs d’Espanya havien fet blonda; entre altres hi ha Almagro; però aquestes blondes sempre eres més gruixudes i d’inferior qualitat, que la feta a Catalunya. Servia per a l’exportació a l’Amèrica del Sud.
És com les altres blondes, però les flors i les fulles, a base de fer el punt més clar o més espès, són, ombrejades con si fos un dibuix. El fons és de tul.
De les blondes amb sedes policromes que s’havien fet a Catalunya, se’n guarda un bell exemplar al l Disseny Hub de Barcelona, dibuixat i dirigit pels senyors Fiter i Tomàs i Estruch. Representa un pom de flors amb els seus colors naturals, imitant la pintura. Es d’una gran bellesa, probablement és la més bonica del món. Es molt ampla (té 63 cm d’alçada per 45 cm d’amplada) i és executada tota d’una sola peça, de manera que hi hagueren d’entrar uns quants centenars de boixets. Això vol dir que significa una gran habilitat tècnica. El tul del fons, és de color torrat clar, i molt fi, harmonitzant molt bé amb tots els colors de les flors.
El Chantilly que a Catalunya és anomenat vol i boixet i també punt clar, té la mateixa tècnica que la blonda, però tota la punta es fa amb la seda cargolada fina dita granadina i si és de fil, és feta amb fil molt fi. Com la blonda, també porta torçal o fil de contorn i també és feta amb coixí llarg. Per a omplir el dibuix, usen quasi sempre el mig punt i per això en diuen vol i boixet. També alguna vegada usen el teixit però molt poc. Quan hi ha espais que no són fons, els omplen amb punts de fantasia. En el dibuix hi fan entrar molts rengles d’ullets, a fi de que tota la punta, doni la impressió de finor i lleugeresa. El fons també és de tul. El dibuix és molt elegant, principalment floral, amb molta abundància de flors i fulles petites. Fou molt usada per a mantellines, mocadors, puntes per a vestits, vanos, etc., i l’havien fet molt amb seda negra. Pertany al segle XIX i és d’origen francès, però l’havien fet en gran quantitat i també amb gran perfecció a Catalunya. Una particularitat en el dibuix d’aquesta punta quan és usada per a mantellines, és el fons de tul, sembrat amb pics, fulles, flors, petits pomets de flors escampats amb regularitat.
Aquesta punta no ha d’ésser mai anomenada Brussel·les. La Brussel·les és sempre de fil blanc, mai ho és amb seda i és sempre feta amb tècnica belga.
Com per a la blonda, també hi ha Chantilly de matís.
També dites punts d’Espanya, aquestes puntes són fetes de dues maneres: les més modernes, són com les populars catalanes i les dels segles XVI o XVII anomenades forjades, són una mena de guipur i a moltes d’elles s’hi barrejaven sedes de diferents colors. Aquestes més antigues, que havien tingut molta acceptació tant a Espanya com a l’estranger, tenen el dibuix floral, però les flors i les fulles són molt estilitzades. A més del fil llis d’or o plata, n’usen d’altres de fantasia, i també la llana, que és una tira estreta i plana, tota metàl·lica, que els venedors de fil d’or, capdellaven ells mateixos en el boixet. Alguna d’aquestes puntes metàl·liques, també porten llantietes. Les puntes metàl·liques també eren molt usades al temple, i a les parròquies pobres, que no podien pagar el fil d’or, usaven, per a substituir-lo, la fibra de pita, o la seda, executant-hi els mateixos dibuixos.
El dibuix és semblant a les reticel·les i fet a base de trenes.
En el guipur de Gènova, hi barregen fulles i cintetes fetes de guipur i també tots els dibuixos i fantasies igual que en les reticel·les. Els guipurs italians del segle XVI tenen fragments de teixit fet al biaix i no a passades com fem ara.
És un punt que té una semblança amb el Valenciennes. Els seus dibuixos recorden els de les puntes dels segle XVII i són tots fets de teixits i vorejats de galeries i el fons, de malles fetes amb tres voltes i creuades amb un punt sencer. Aquest fons, de poca regularitat, fa creure que és fet sense picar el fons del patró, allò que les puntaires en deien de nord. No hem d’estranyar-nos del nom de guipur, encara que no tingui cap trena. És que en la seva època el nom de Guipur s’aplicava a totes les puntes.
Una de les seves característiques, és el fons de tul, ornamentat amb punts d’esperit. La seva tècnica és com la de les blones però sense el doble boixet. El dibuix és fet amb teixit i torçal, de flors grans i fulles allargades, adornades de forats. Al centre de les flors hi ha punts de fantasia. Aquests forats d’ornament, són vorejats de torçal i calat. Són remarcables per la seva finor i per la seva transparència.
Ve a ésser una blonda de fil amb fons de punt de reixa. El dibuix és poc important.
El fons propi d’aquesta punta és un tul fet amb dues voltes i quatre mitjos punts de trena; això vol dir que, la unió de les dues branques, és creuada quatre vegades. El dibuix és barroc, però encara molts exemplars porten les riberes del’estil de Lluís XV. Tota l’ornamentació, és plena i exuberant, i adornada amb punts de fantasia. Hi ha exemplars en els quals el fons en lloc del tul particular de les Malines, en porta d’altres com són el de neu, el de trenes, unint les dues branques amb un punt de la Verge, etc.
Aquesta punta de Malines, amb motiu d’un casament, va ésser introduïda a Catalunya i es convertí en una punta insignificant de caràcter purament popular, de manera que ve a perdre tota la riquesa de l’autèntica i fou batejada amb el nom de riflandès, que vol dir ret flamenc.
Dita també d’Anvers i holandesa. Quant a la tècnica cal dir que unes són com les Malines i altres com les de Binche. Rep el nom del dibuix, que, és un gerro de flors, que simbolitza l’Anunciació. Amb el temps, el dibuix s’ha anat estilitzant fins a quedar amb una flor gran i unes minses fulles que li fan de pot. Hi ha exemplars amb fons de neu, amb fons de trenes creuades i unides amb punt de la Verge. N’hi ha que porten torçal com les Malines i d’altres en les quals totes les ratlles que es necessiten per dibuixar, així com el contorn dels dibuixos, són fetes amb galeries i com el Binche, no porta torçal. Aquesta punta era la que les holandeses preferien per a posar-se en els sus vestits.
A Bèlgica, de totes les menes de punta que feien, en deien punta de Flandes. Tant si era amb coixí llarg (o sia fils continuats) o com si era de coixí rodó, tallant molt els fils (o sia fent-la a fragments). Solament tenia nom exprés la que anomenaven punta de Brussel·les i encara a vegades deien el nom Vell Flandes. Una d’aquestes puntes, feta amb fils continuats, barreja les trenes irregulars del guipur, per a unir els dibuixos. Tots els elements del dibuix van voltats de galeria. La galetia també és emprada per a marcar les ratlles del dibuix. També com les Malines, usa punts de fantasia al interior dels dibuixos, però no porta torçal. El dibuix si bé estilitzat, recorda el de les Venècies. Això vol dir que pertany al segle XVII.
Dòna la impressió s’ésser l’origen de les Valenciennes. També hio ha exemplars amb fons de trenes creuades, creuament que fan amb el punt de la Verge i és el fons que anomenem de cinc forats.
Al Flandes català, li passa el mateix que al riflandès, que perd categoria. Té un dibuix de branquetes de fulles i de flors, fetes amb teixit i vorejades de galeria, fent-hi el fons dit de cinc forats.
És del segle XVIII, dita també de la fada, té una germanor amb la Valenciennes primitiva. Té el dibuix molt florit i poc marcat, i a primera vista es pot confondre amb la Malines i la Brussel·les, això és degut que pertanyen totes tres a la mateixa època. No porta torçal i el dibuix està vorejat de galeria. Per fons de la punta usen una gran varietat de calats i això fa que pugui ésser molt divers i hi ha el fons de neu, el d’aranyetes, el de cinc forats, etc. Sempre és fet amb fil molt fi i és de les més difícils d’executar; no en va el segle XIX en deien punta de la fada i també trollekant, que vol dir fada.
Una altra varietat més antiga és feta amb una gran abundància de punts d’esperit molt allargats, així es feia a primeries del segle XVIII. Tot els diferents períodes d’aquesta punta es caracteritzen pel seu dibuix poc marcat. S’ha de fer amb coixí llarg, i és de les de fils continuats, de manera que hi entren molts boixets. Els teixits no són tant espessos con en el Valenciennes.
La tècnica és com la del Binche, però el seu dibuix és molt marcat i net. Els primers són considerats del segle XVII. A mesura que el Valenciennes va evolucionant, cap a la segona meitat dell segle XVIII, les malles dels fons són fetes de trena i els forats són més grans, de manera que donen netedat al dibuix i fan la punta més lleugera. En aquesta època no té fons variats, només usa aquest de trena i els dibuixos són tots els fets amb teixit espès, vorejat de galeria, que també usen per a fer qualsevol ratlla que necessiti el dibuix. La malla que era arrodonida, el segle XIX ja és feta més gran i completament quadrada. Com que les malles no els donen prou fils per a fer els teixits ben espessos com requereix la punta, n’afeigeizen i en tallen molt sovint.
Aquesta punta era de les més cares, perquè hi entren molts boixets i és molt lenta de fer. Algun autor diu que per fer un joc de maneguins d’aquesta punta, hom hi passva nou mesos. L’anomenaven l’eterna perquè és de molta duració. Era usada per a roba interior i anava passant de generació en generació.