Les puntes a l'agulla son les fetes amb fil i agulla de cosir. En un principi, es feien a partir d'un teixit base, del qual es treien fils i es decoraven els restants amb el fil i l'agulla. Posteriorment, en el segle XVI, es van fer a l'aire, a partir d'un dibuix.
Punt d’esperit
Punt que s’obté d’unir amb un fil els quatre punts mitjos de cada costat d’una unitat de quadrícula, tot formant rombes.
Fil tret i lacis
No hem de confondre mai una malla amb un fil tret. La malla tant si és amb llançadora com amb agulla de cosir, sempre té el nus en els angles del quadrat. El fil tret i el lacis, és una quadrícula que s’obté traient fils de la roba, de llarg i de través i després perfilats. En el fil tret es deixa el dibuix en reserva, o sia que només treiem els fils a tot allò que és fons, deixant la roba sencera a tot el que és dibuix. En el lacis, es treuen tots els fils quadriculats de llarg i de través de tota la roba que volem ornamentar. Després de perfilar el quadriculat, s’omple tot el que és dibuix amb el punt d’esperit, que s’usa amb la malla de guipur.
Punt tallat, retice·la veneciana i florentina i punt de raguse
El punt tallat, fou fet primer entre el brodat. Amb un fistó o un calat subjectaven els fils de la tela i també ho feien amb un sobrefil. Allò que interessava era lligar bé els fils, per a poder tallar la tela interior quan ja el tenien fet. Aquests fragments de punta, sempre eren executats dintre un quadrat. Quan tenien la tela lligada, tiraven uns fils, a vegadess fent radis i que vestien voltant-los amb un fil que servien per a fer els dibuixos que sempre eren amb punt de fistó. D’aquí nasqué la Reticel·la.
La reticel·la veneciana dita també punt grec, ja és una punta perquè la tela desapareix, només queda en els calats que serveixen a dalt i a baix, per subjectar els fils dels quadrats i els fils dels radis que fan la punta. Si els quadrats no son radiats, també es posa algun fil d’un extrem a l’altre que serveix per a fer la punta. Aquesta es composa generalment d’un rengle de quadrats que fan entredós i d’un altre rengle que fan les ondes, arrodonint-les de la punta, tot formant un arc peraltat. Es amb la naixenxa d’aquestes puntes, a causa de les ondes, que se’ls dona aquest nom de punta en lloc del passamà.
Ja hem dit que a Florència s’afinaren més les arts; les reticel·les florentines, son ornamentades amb anelletes a l’aire i altres detalls més complicats que en la reticel·la veneciana.
El punt de Raguse, de dibuix, és com la reticel·la veneciana però generalment d’aspecte imperfecte i feta amb punt nuat, en lloc de punt de fistó o sia el punt del punt de Judea, però sempre tupit.
Punt de Catalunya, sols salmantins i punt de Tenerife
El punt de Catalunya, és fet com la reticel·la, damunt de la tela. També s’hi fa aquell mateix calat per a lligar la tela però, un cop fet, es truen els fils travessers i se’n tallen alguns dels perpendiculars. També sont radis dintre dels quadrats. El radi és lligat pel centre i, a cercles, es van omplint, usant molts nusos i guipurs. Tots els fils dels radis queden tapats pel treball, a diferència de la punta de Tenerife, que deixa molts bocins de fil sol.
Dominico de la Sera a Itàlia, a últims del segle XV, venia patrons dient que eren de la nostra pàtria. Com era l’època de les reticel·les a Itàlia, no sabem si aquests dibuixos eren els de punt de Catalunya, interpretats de manera diferent.
Els Sols salmantins son com el punt de Catalunya, però de dibuix més senxill i diuen que foren els missioners qui els portaren a les poblacions de Sud Amèrica.
El punt de Tenerife, dit també Nyanduty i Taoros, no l’hem de confondre mai amb el punt de Catalunya. El de Catalunya és fa amb tela, i el de Tenerife, amb un coixinet. El de Catalunya és molt consistent i no deixen cap bocí dels fils dels radis sense treballar mentre que el de Tenerife, té sempre espais en els fils dels radis sense fer-hi res, i queda un punt molt poc sòlid i de mal resultat en rentar-lo. Aquest punt, com l’anterior, també va ser portat a Amèrica pels pares missioners i allí, el feren amb una fibra d’una planta anomenada nyanduty i d’aquí ve el seu segon nom. També fan uns calats que no podem confondre amb el punt de Catalunya perquè solament tenen els fils travessers i no en tallen cap de vertical.
Venècies
Encara que moltes persones anomenen “Venècia” el punt a l’agulla, no es així. Si bé la Venècia és un punt a l’agulla, no tots els punts a l’agulla son Venècies. Té unes característiques ben precises a cada una de les seves variants. Hi ha la Venècia gòtica, la plana, la de relleu, la de gros relleu, el punt de vori, el punt a la rosa i la rosalina perlada.
Venècia gòtica:
Aquesta que data dels segle XVI, té reminiscències de la reticel·la però ja es fa completament a l’aire, o sia, que no s’hi necessita la tela. El procediment és cosir uns fils al contorn del dibuix, que és com es faran ja tots els punts a l’agulla llevat el punt d’Espanya. També és composta d’entredós i d’ondes molt allargades, amb els dibuixos petits, i fets amb punt de fistó molt tupit. Els dibuixos son contornejats de fistó molt espès i a més de les travetes a pun de fistó, encara en porta alguna de cargolada com a la reticel·la, però ja no es veuen els quadrats.
Venècia plana:
Encara conserva el dibuix petit, però desenrotlla amb branques, fent roleus. És la que recorda la branca de colral de la llegenda italiana. Hi son ja introduides algunes flors però tant aquestes com les fulles, son petites. Ja comencen a fer alguns punts de fistó amb dibuixos o calats, i això, juntament amb les travetes del fons, fa que la punta sembli més lleugera. Les travetes que fan el fons, son ornamentades amb picots i anelletes. No porta fistó de contorn, si no és que en algun detall que volen fer sobresortir.
Venècia de relleu:
El dibuix, a base d’elements que tenen voltes i cargols, està inspirat en la fauna i flora aquàtica. Els dibuixos es fan molt grans i plens i son executats amb una gran varietat de punts, entre els quals hi predominen els espessos. Els punts espessos, son molt tupits, com també ho és el fistó de contorn. Els relleus son fets també amb punt de fistó ben espès i embastant abans com si fos un brodat. N’hi ha que tenen elements decoratius que recorden estrelles de mar, cargols marins, potes de pop i algues marines juntament amb flors de fantasia, que son sostinguts amb travetes; d’altres no tenen fons, perquè els dibuixos es toquen els uns amb els altres. Els fistons de contorn son ornamentats amb picots i anelletes com també les travetes dels fons. Aquesta punta ja no té ondes. L’acaben amb un fistó recte amb picots, o anelletes, o també fent unes ondes diminutes que ornamenten el fistó. És d’una gran bellesa ornamental. El non de Venècia de relleu es per raó dels fistons gruixuts que porta.
Venècia gros relleu:
Es com la descrita anteriorment, però té els relleus molt més gruixuts. A vegades els feien a part amb cartisana vestida a punt de fistó, que després fixaven al damunt per mitjà d’unes puntades.
Punt de vori:
És com la Venècia de relleu però té el fons amb unes travetes molt ornamentades i que fan moltes combinacions de dibuix, amb anelles cèrcols al voltant de les travetes fetes amb triangles i altres formes, picots, etc. Aquest treball tan primoter i delicat, recorda els treballs fets amb vori i d’aquí li ve ele nom. El punt de vori continua essent recte de la part de l’onda, però, en el fistó final, la diminuta onda que l’ornamenta, de vegades és més important.
Punt a la Rosa:
En aquest punt de Venècia, el fistó recte del final, es ja substituit per unes tímides ondes, encara que, en alguns exemplars, es troba entre els fons i l’onda. Així com a les altres Venècies, les diminutes ondes són separades l’una de l’altra, en aquesta es toquen generalment. El dibuix és més petit i més clar. Les flors no són tan grosses però queden engrandides perquè hi fan al voltant, alguns rengles d’anelles i de picots, de mides i formes diferents que es allò que li dóna el nom de rosa. El dibuix, necessariament ha d’ésser més clar, perquè hi ressaltin aquestes roses. Hom veu també en els troncs, aquells ullets de relleu habituals en les Venècies però voltats amb dues o tres rengles d’anelletes i picots.
Rosalina perlada:
És igual que el punt a la rosa però en algun element decoratiu i en els troncs, per costat i en el fistó de contorn, hi fan uns ornaments que recorden les perles.
Totes les varietats de Venècia, exceptuant la gòtica, tenen el dibuix continuat i la repetició del dibuix és a bastanta distància. Les que tenen el dibuix encarat, són franceses o d’influència francesa.
A França, al segle XIX i a primers del sgle XX, havien fet un punt a l’agulla que s’anomenava Venècia moderna. És una punta decadent; els dibuixos han perdut l’art i la gràcia de les italianes del segle XVII, i la factura n’és vulgar i poc artística.
Punt de França
Com ja haviem dit, les primeres puntes, a França, foren fetes per puntaires italianes. Com és de suposar, començaren fent les puntes que feien a Itàlia, però atès que França estava molt interessada per elles, hom hi feu col·laborar grans artistes, per a fer els dibuixos. El primer resultat fou la creació del punt de França. Aquesta punta té el fon hexagonal, tot vestit de fistó com les travetes de les puntes italianes i té dos picots a cada una de les sis cares de l’hexàgon. El dibuix és sempre encarat i sembla que veiem uns cortinatges recollits, enmarcant un dosser de llit. A les flors hi veiem encara una continuació de les Venècies; també té els motius fets amb punt de fistó tupit i unes cintes estretes també de punt de fistó, que enmarquen motius ornamentals omplerts amb diferents punts o malles, algunes amb ullets i també hexàgons voltats de galeria i ullet al centre. No porta fistó de contorn, sinò en els relleus i algun petit fragment per fer-lo sobresortir. El dibuix, malgrat ésser molt gran, sempre és lleuger i fet amb elements petits. Les fulles, encara que siguin llargues, són estretes. Porta alguns elements contornejats amb galeria, on s’hi uneix el fons d’hexàgons. Al final, sol tenir ondes, sempre encarades, però que es repeteixen a distància, car tota la punta té el dibuix de molta composició. Aquesta punta està influenciada per l’estil Lluís XIV. Arran de la seva cració, foun d’ús masculí, i estava destinada ala noblesa i a la clerecia.
Punt de Sedan
El punt de Sedan, és una variant de punt de França. Correspon a primers del segle XVIII i pertany al ple barroc de la punta. Té flors molt grosses i obertes. Els espais on es fan (com al punt de França) punts o malles de fantasia, són més grans i els punts més variats. El fons de malles grans hexagonals del punt de França és fet amb malles més petites i solament hi ha un picot a cada cara de l’hexàgon. Aquest fons queda molt reduït perquè és invadit pel dibuix d’elements grans i pomposos. Tampoc porta fistons de contorn, sinó en els relleus i els motius que volen fer sobresortir. Les galeries al contorn del dibuix són més abundants i, com el punt de França, els motius fets amb punt de fistó espès, són molt tupits.
Punt d’Alençon
L’Alençon és una punta molt fina, però bastant sòlida gràcies a la manera com és feta. Dins dels fistons de contorn que són acusats i espessos hi posaven crin de cavall. El tul del fons, sempre una mica gran, és tot vestit de punt de fistó. El dibuix és una mica infantil; una de les seves característiques és que porta picots a les branques de les diminutes fulletes que l’ornamenten. Aquestes fulletes i flors solen tancar uns espais o medallons que són omplerts amb una gran varietat de malles de fantasia, clares i molt treballades. Els Alençons primitius són l’estil Lluís XV, i hi trobem les riberes fent vaivé, característiques de l’estil. Vers la meitat del segle, l’extensió dels fragments del tul és superior al de les flors i dibuixos que l’ornamenten. L’estil Lluís XVI exagera aquesta tnedència. Vers el darrer quart de segle, l’estil és conduït a repeticions regulars i amb petits elements que no permeten la utilització de les malles de fantasia. En el fons fan un sembrat de fulles o flors, totes iguals per trencar la monotonia del tul. El darrer període, del qual hi ha més exemplars, té solament una petita vora ornamentada i al fons un sembrat de petits discos. Es des del punt de vista artístic d’una gran pobresa i tècnicament és d’una gran finesa.
Gràcies a l’extrema finesa dels fils, típica del segle XVIII, fou possible de fer unes puntes lleugeres. El tul del fons de l’Alençon, és vestit de fistó però als últims temps, en lloc de fistonat, el feien cargolat; sempre d’esquerra a dreta i de retorn, el perfilaven amb tres voltes dintre de cada forat. No porta mai relleus però tots els elements son contornejats d’un fistó molt tupit.
Punt d’Argentan i punt d’Argentella
El punt d’Argentan està molt influenciat per l’estil Lluís XV. Tè el dibuix molt elegant i més artístic que el de l’Alençon. No recorda per a res l’infantilisme d’aquest, les flors i les fulles dels ramatges són més grans i complicades. una de les seves característiques són unes branques que es despengen del peu de la punta. Porta dues grandàries de tul: el gran és de la grndària del de l’Alençon, però en lloc de fistonat, és cargolat i fet amb quatre fils. D’aspecte té consistència del de l’Alençon. El tul petit es posat amb les ondes. Tots els elements decoratius porten fistó de contorn però mai no porten relleus, quasi tots els dibuixos són fets amb punt de fistó espès i se’ls dóna la forma per mitjà de galeries. També porta les malles de fantasia de l’Alençon. Tots els elements com el fistó de contorn son molt espessos.
Una de les malles de fantasia del punt d’Argentan s’anomena argentella o ull de perdiu i també fons diamantat. És un hexàgon vestit de fistó i té al centre, sostingut per sis cametes, un petit hexàgon ple. Hi ha usn Argentans el fons deks quals, és fet amb aquestes malles, o bé en porta en gran profusió, i llavors és anomenat punt d’Argentella. Les dues puntes tenen picots i, a dintre, algún fragment dels ramatges, en els espais, hi fan travetes amb picots.
Punt de Burano
Itàlia, sempre havia fet les puntes amb fons de travetes, però a primers del segle XVIII, creà un nou punt que té el fons de tul i és anomenat punt de Burano. El tul que queda quadrat, sembla que tingui influència de la línia recta de les travetes. És de dibuix molt elegant i de molta fantasia i diuen que recorda a l’escuma de les ones de la mar. Té les flors molt grans i obertes i les fulles també de grans dimensions, que gairebé no deixen fons entre el dibuix. No en va apareix en ple barroc de la punta. No porta mai fistons de contorn però algun exemplar posa algun petit fragment de fistó de relleu. El dibuix està separat del fons del tul per una galeria que el circunda, la qual galeria que s’endinsa fent nervis a les fulles i les flors de tot el dibuix. També porta malles de fantasia, però són uns dibuixos característics que no solem trobar en els punts francesos. A petits fragments entre els ramatges i les flors i fan el fons d’hexàgons fistonats amb picots, com el que porta el punt de Sedan, o sia, només un picot a cada recta de l’hexàgon. Com a l’Alençon i a l’Argentan, els dibuixos són fets amb punt de fistó, però en aquest punt són més clars i amb moltes galeries que li donen la forma.
Malgrat ésser del segle XVIII, és una punta de la qual es troben molt pocs exemplars.
Punt del papa Rezzonico
El dibuix i la manera com és fet tenen una semblança amb el punt de Burano; no és d’estranyar, perquè també és italiana i de la mateixa època.
La característica d’aquest punt és que no porta galeria per separar el tul del fons; amb els dibuixos hi porta cosit, un fil gruixut o torçal damunt dels fils del contorn del dibuix. El tul és fet amb tres passades. Primer del través, tien els fils paral·lels, i a la distància del forat del tul després el perfilen en sentit diagonal, primer en una direcció i després a la contrària.
Punt de gasa i aplicació de Brussel·les
El punt de gasa és una punta que començàren a fer a Bèlgica a primers del segle XIX. Es fet amb fil molt fi. El dibuix da uns ramatges ben graciosos de flors i fulles petites i n’hi barreja també algunes de més grans. Està influenciat pel romanticisme de l’època. També té medallons i espais amb malles de fantasia, on són aplicats fragments de guipur, i els fistons que contornegen tot el dibuix, tot essent una mica acusats, tenen el punt de fistó clar. No porta mai fistons de relleu, però si alguns pètals de les flors muntats a l’aire. Els dibuixos, fets amb punt de fistó fan diferents tonalitats, però són sempre clars, i recorden la gasa. Usa també galeries. El tul el fan amb un fil sol, o sia, que ñés fet d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Els ullets són molt acusats i poc foradats. Això fa que aquests fragments d’ullets gruixuts, trenquin la fragilitat del tul fet amb un sol fil i en resulti una punta lleugera i elegant, però poc forta. Hom hi fa també uns branquillons solament de fistó al qual li donem una volta, cosa que produeix una galeria a cada costat de les guies del fistó. Si porta algun picot son anelletes d’un fil sol.
Molts classifiquen malament aquesta punta per tal com en diuen Alençon. N’és molt diferent; cal solament recordar que l’Alençon, comença al segle XVII, a l’època on tots els punts eren espessos. Les hores de feina no contaven, sinò solament el resultat. En canvi el punt de gasa pertany al segle XIX época del romanticisme, del qual pren aquesta fragilitat i finor que el caracteritza i també miren d’estalviar punts, perquè han de competir amb la punta mecànica.
L’aplicació de Brussel·les vé a ésser una punta d’Anglaterra feta a l’agulla. Damunt d’un tul mecànic molt fi, apliquen amb agulla de cosir, tot el dibuix que previament ha estat fet a punt d’agulla. El punt de fistó que omple els dibuixos és molt clar, com els fistons de contorn, o sia, que la manera de fer-la és com la del punt de gasa.
Punt d’Espanya i frisat de Valladolid
El punt d’Espanya és fet barrejant fil metàl·lic (or o plata) i seda, generalment de diferents colors. Això n’obstant, al Museu Episcopal de Vic hi ha una punta que és feta de manera que el treball és sostingut pels calats de la reticel·la fets amb tela, i està executada amb fill de lli i fil d’or. L’or solament el veiem entremig del punt de fistó espès; no ha d’ésser però massa espès perquè transparenti el fil metàl·lic que fa d’ànima a tots els espessos de la punta, de la qual, tot treballant, se’n fan sortir anelletes per a unir tots els motius que fan el dibuix. També es fan anelletes més curtes, contornejant el dibuix per ornamentar-la. El dibuix és força clar, i quan usa flors i fulles, aquestes son molt estilitzades. Aquest punt durant els segles XVI i XVII fou introduït a l’estranger i fou molt sol·licitat perquè era moda usar-lo per les grans festes sobretot a Françai a Anglaterra. Les puntes policromes més boniques eren fetes a Espanya. Com que quedaven molt festoses, per això les usaven per a les grans solemnitats i els aristòcrates de tots els països en feien un gran abús. fins al punt d’usar-lo per a la roba interior. Això provocà un edicte que prohibí de portar-les fent contacte amb la pell.
Hi ha una variant del punt d’Espanya, anomenada Frisat de Valladolid. Queda molt més sumptuosa: aquesta riquesa li ve d’unes anelles o frisat que les fan en fer els espessos, de fistó, que surten i constitueixen una mena de raspall d’anelles. Ho fan a les parts del dibuix que volen fer sobresortir. La tècnica del punt d’Espanya i de la seva variant és diferent de la de les altres puntes, perquè no hi cusen o fixen prèviament tots els fils de contorn.
També hi ha una altre varietat, dita de Filigrana, que és tota feta amb fil metàl·lic i sense seda.
Blonda bordana
A Catalunya s’usà molt la mantellina, blanca o negra, La feta al coixí resultava molt cara i només la podien portar les persones benestants. Les classes no tan riques, també havien de portar mantellina i l’usaven de blonda bordana que és el tul mecànic, on feien el dibuix sargit amb agulla de cosir. En diuen blonda bordana, perquè és una imitació de l’autèntica. Imiten la blonda usant-ne els mateixos dibuixos. Com que a Catalunya la classe mitja era molt nombrosa, se’n necessitava molta i, al segle XIX, la Casa de la Misericòrdia de Barcelona, tenia uns tallers on en produïen en gran quantitat.
Hem de saber distingir la blonda bordana catalana de l’andalusa, dita punta de Granada. La nostra imità sempre la blonda autèntica, tan amb els dibuixos com amb els diferents matisos i punts que l’ornamenten; l’andalusa, en canvi sempre es basa en la mateixa tonalitat, sargida a una sola direcció; té el contorn imperfecte, no és tan rica de dibuix i els fons hi son molt poc ornamentals,
Tota la gran varietat de punts que fem a l’agulla, són fets amb punt de fistó i la immensa quantitat de combinacions que fem amb els boixets, són sempre amb la volta i la creu.
