Punta de cinta
Són aquelles el dibuix de les quals es pot fer amb una cinta amb possibilitat de dibuxar-hi totes les figures imaginables. És una punta que je es feia antigament. A la Catedral de Barcelona hi ha una alba, guarnida amb aquestes puntes que porta l’escut dels Mèdicis i això fa pensar que potser era feta a Itàlia al segle XVI. La col·lecció Pascó, que era de puntes catalanes i que fou adquirida l’any 1908 pel Museu de Belles Arts de Lió en té alguns exemplars.
Aquesta cinta que fa tota la punta, que es pot trencar i a vegades no es trenca mai, és feta amb diferents varietats de punts i, tot treballant, s’uneix, la punta que es va fent amb la ja feta, per mitjà d’un ganxet, agafant el fil d’un boixet i passant-hi l’altre.
Aquest tipus de punta també és coneguda amb el nom de Russa, però la russa és solament feta amb 12 boixets i sempre punt de teixit, no té varietat de punts com totes les altres puintes de cinta. Els russos l’anomenaven alumanya, perquè l’aprengueren dels alemanys. Els alemanys, l’aprengueren d’Espanya, en temps de Carles V; també se’n feia a antiga Iugoslàvia i a la República Txeca.
Actualment la fan a Extremadura i li donen el nom de “Encaje brujo”.
Totes aquestes puntes, a cada país, tenen una fesonomia pròpia perquè, per exemple, en les que fan a Extremadura, les cintes es toquen l’una amb l’altra, sense cap espai i en segons quin país, hom deixa espais irregulars i les uneixen amb travetes, sempre amb el ganxet.
Vermicel·lo
També és feta amb una cinta, que és estreta i sempre amb punt de teixit. S’apunta agulla a un sol costat i això fa que solament queda galeria allà on posem les agulles. Aquesta cinta, fa sempre el dibuix cargolat amb anelles i vuits. D’aquí li ve el nom de vermicel·lo que vol dir cuc i també fideu. Rseulta una mica monòtona però sempre és més lleugera que la punta de cinta. Per a treure-li aquesta monotonia, hi barregen punta de cinta amb diferents calats. També formen uns medallons que omplen amb punts de fons, diferents. Va molt bé per a combinar amb altres puntes.
Punta de Milà
És feta a peces, a base de combinar-hi flors, fulles i cintes, amb dibuixos de fantasia. Per adornar tots aquests motius, hi fan molts foradets i diferents varietats de punts, però quasi tots són a base de teixit. Sovint s’han de tallar els boixets i començar de nou, encara que no tant sovint com amb d’altres estils. Dintre el fons de les flors i també dins alguns motius, fan calats de fantasia. Hi ha diferents tipus de puntes de Milà. Unes amb els dibuixos que es toquen i no necessiten fons de cap mena, d’altres porten un fons de malles de trena que es fa amb quatre boixets, fent vaivé i agafant cada malla de l’altra passada amb un ganxet. Un altre tipus té el fons de travetes i altres combinant les travetes i les malles de trena. També hi ha algun exemplar que té el fons de tul fet a l’agulla.
Punta de Brussel·les
La punta de Brussel·les, dita també vell Flandes, i que antigament a Flandes s’anomenava de Bloemverk que vol dir treball de flors, és una de les més riques de coixí rodó. Té ornaments florals barrejats amb dibuixos de fantasia. Per fons generalment barregen fragments amb travetes, altres amb calats bonics i el tul anomenat “droxel” semblant al de les Malines, però en lloc de quatre mitjos punts de trena, en porta sis. També hi fan, de vegades, fragments de tul a l’agulla.
Una de les característiques d’aquesta punta són les pestanyes. La pestanya és una tireta de teixit molt espès, que s’enganxa al costat exterior de les fulles, flors o altres motius, per a portar els boixets d’un cantó a l’altre i al mateix temps, això li dona un bonic relleu, perquè de la part interior no està enganxada.
És de dibuix molt ornamental i de molta fantasia, porta flors molt obertes i podriem dir que és la més bonica i la més rica de les puntes belgues. Sempre és feta amb fil molt fi o sia aquell fil que solament filaven els belgues. A vegades queden una mica espesses però hem de recordar que és del segle XVIII o sia de l’època barroca de la punta.
Punta de Brabant
El dibuix és com el de les Brussel·les i de la mateixa època, però de factura més senzilla. No té pestanyes, i és feta amb punt de teixit o de mig punt. També usa el fons de tul droxel i el de travetes, però quasi mai no hi trobem els calats de fantasia o sia que és com una Brussel·les però més simplificada.
Valenciennes de Brabant
A primera vista, té una semblança amb el Valenciennes de fils continuats, però en examinar-la bé, trobem que és feta com les puntes belgues, o sia amb petits fragments i donant voltes al coixí com fem amb les puntes de coixí rodó. Quan, així a petits fragments, tenen fet tot el dibuix, per a fer el fons de trenes, penjen uns fils a la punta feta i allà on els convé, i van fent les malles de trenes com al Valenciennes, fils que tallen i nuen quan trobem un altre fragment de punta que els intercepta, i els tornen a afergir de nou tallant i afegint tantes vegades com sia menester. Igual que el Valenciennes, no porta torçal i sí les galeries.
Duquessa clàsica de Bruges
Aquesta punta belga del segle XIX és molt alegre, feta tota amb fulles i flors i el fons de travetes amb picots. També hi posen algun dibuix de fantasia. sobretot medallons que formen mitjos ovals. que tenen, per un costat, el de fora, un acabament d’ondetes i el centre plè de mig punt o de dibuxos de trenes, també amb un rengle de rodones de mig punt, etc. Els que estan plens de mig punt, són sovint ornamentats amb flors o bé amb rodones, muntades a l’aire. Aquests medallons serveixen per a fer-hi sortir les flors, porten sovint pestanya. Els interiors de les flors grans, són acabats amb fons fets a punt d’agulla, com també a l’interior d’algun dels medallons ovalats. Com totes aquestes puntes de coixí rodó, tots els motius estan vorejats de galeria.
Les puntaires belgues, foren molt protegides per la reina Maria-Enriqueta, que de soltera era Duquessa de Brabant i a la seva mort, en agraïment a la seva protecció, de les puntes de Bruges, en digueren Duquessa, o sia la Duquessa i la punta clàssica de Bruges, són la mateixa punta.
Duquessa de Brussel·les
És co l’anterior, solament que amb aquests mitjos òvals de què hem parlat a propòsit de la punta precedent, formen uns medallons molt bonics i elegants, que omplen amb punt de gasa a l’agulla, o sia que la Duquessa de Brussel·les és la combinació de punta al coixí i punt a l’agulla.
Rosalina perlada al coixí
És feta amb braquillons de fulles i flors, molt petites. Com totes aquestes puntes de coixí rodó que hem descrit, porten galeries al voltant dels dibuixos, aquesta, clava l’agulla, sota dels boixets que fan la passada i en lloc de calat, queda un petit picot. La galeria, per+o, també l’usen alguna vegada com també les pestanyes. El fons, és de travetes amb picots.
El nom de perlada, li ve d’unes anelles o rodones molt petites i gruixudes, fetes amb agulla de cosir i cosides al centre de les flors i també en altre motius. Fan una rosalina plana que no té aquestes perles o anelletes. Aquestes puntes són del segle XIX.
Punta d’Anglaterra
És una punta mixta, que requereix coixí i agulla.
Els dibuixos vaporosos i elegants, són quasi sempre fets al coixí però alternant amb algun element fet a l’agulla, ja sia flors senceres, o bé interiors de flors i altres acabaments. Els dibuixos solen ésser molt petits, alternant amb algunes flors grans i amb dibuixos de fantasia. Sempre són fetes amb fil finíssim perquè si fossin amb fil gruixut, perdrien la lleugeresa que les caracteritza. Hom començà de fer aquestes puntes al segle XVIII, i en aquella època, com que encara no hi havia tul fet a màquina, feien el fons a mà per unir els fragments.
Les puntes d’Anglaterra, tant al segle XVIII com al XIX, eren fetes a Bèlgica. Al segle XIX per a les unions amb tul veritable, usaven tul de punt de gasa, fet a l’agulla i per aquest motiu aquesta punta també és anomenada punta de Brussel·les.
Quan al segle XIX, els anglesos començàren a fabricar tul mecànic, tots els motius decoratius d’aquesta punta, els cosiren, seguint el dibuix, damunt d’aquest tul que era molt fi itransparent i de malla bastant quadrada. Actualment, ja no es fabrica.
Amb l’aplicació de la punta damunt tul mecànic, com que ja no havien de vèncer les dificultats del tul veritable, começàren a fer a fer els dibuixos més espaiats.
A causa de les prohibicions d’Anglaterra d’importar puntes d’altres països, de contraban hi portaven els fragments i els cosien damunt del tul, i en deien punta d’Anglaterra.
En classificar una punta d’Anglaterra, hem de dir si és tul veritable o bé amb tul mecànic.
Punta Renaixement
Dita vulgarment “encaje inglés”, amb una ternyella mecànica, composta d’una tira de teixit, vorejada de galeria, fan dibuixos de flors, fulles i altres fantasies. Per a fer aquesta punta, embasten la ternyella damunt d’una tela prèviament dibuixada. Amb un fil cusen les unions de les trenyelles, punxes, carrats, fent amb un sobrefil, els arrugats de les corves. Amb fil més gruixut, omplen flors, fulles o sia tots els dibuixos.
El fons característic d’aquesta punta, són travetes cargolades i aranyes. L’ornamenten amb unes rodonetes gruixudes, fetes a part, amb punt de fistó que generalment col·loquen al centre de les flors, moltes vegades unes quantes al centre fent rodona. També les intercalen en el fons, juntament amb les aranyes. Per a omplir els dibuixos usen molt el punt d’escapulari i algun de senzill del punt a l’agulla.
Falsa duquessa de Bruges
És com la precedent, però així com a la punta reinaixement, usen un sol dibuix de ternyella, per la falsa Duquessa en fabriquen de maneres i amplades diferents, entre les quals n’hi ha una que fa unes fulles allargades o arrodonides, una altra, unes ondes per imitar les ondes exteriors dels medallons de la Duquessa.
La ternyella, de fulles allargades o arrodonides, la solen tallar a parells, que van cosint per a imitar els branquillos de la Duquessa.
També fan una falsa Anglaterra, cosint elements mecànics damunt del tul.