El macramé és un treball artesanal elaborat amb nusos, on els fils es nuen i s’entrecreuen al biaix. Aquesta tècnica té diversos punts principals, com el punt de trena, d’espiral, de sarró, de tela i de cordó. El nom macramé prové d’una paraula àrab que significa nus. A Lleida, aquest tipus de treball es coneix com a punt de pàssol.
Tot i que l’origen exacte del macramé és incert, ja en el segle VIII a.C. es troben relleus assiris amb indumentaries decorades amb serrells, molt semblants als conceptes actuals de passamaneria i macramé. Els assiris, molt afeccionats als brodats i franges, són considerats els pares d’aquestes tècniques decoratives.
D’altra banda, a la Península Ibèrica, segles abans de l’arribada dels àrabs, els antics íbers ja confeccionaven ornaments similars a la passamaneria. Les escultures del Cerro de los Santos (Albacete), conservades al Museu Arqueològic Nacional, mostren estàtues amb vestits decorats amb serrells i elements que semblen elaborats amb macramé. A més, l’estil d’entrecreuament al biaix característic del macramé també es troba en les puntes descobertes a les tombes egípcies.
A Catalunya, es deixava un tros de fil de l’ordit als extrems de les tovalloles per fer-hi serrells, que sovint es teixien amb el punt de sarró, un dels més típics del macramé. També cal destacar els serrells de cortines fets a la costa catalana, un treball d’origen primitiu que comparteix aquest mateix entrecreuament al biaix.
Durant el segle XVI, els guipurs italians van adoptar aquest tipus de tècnica, demostrant la seva continuïtat al llarg de la història. Tanmateix, va ser a partir del segle XIX quan l’ús del macramé va guanyar una gran popularitat, consolidant-se com una tècnica decorativa d’alt valor artesanal.